LA POESIA DE QUIOS

​

De l’antiguitat fins els nostres dies

Estimats amics de Catalunya, estimats amics de la poesia, us donem la benvinguda a Quios i us agraïm que estigueu avui aquí amb nosaltres.

Aquesta intervenció està dedicada a la poesia de Quios. En vint minuts no és possible citar tots els poetes ni presentar la seva obra en detall. Ens aturarem en aquells que considerem més importants i veurem com la poesia de Quios dialoga amb importants corrents literaris de Grècia i d’Europa.

No parlarem tan sols de dates i noms. Veurem quins canvis es produeixen a cada època en relació amb la llengua, els temes i les formes d’expressió. Els paral·lelismes que segueixen no sempre impliquen un influència directa. On no existeixi un testimoni rellevant, parlem de tendències comunes i afinitats poètiques.

​

1. De l’antiguitat a la rima de Quios

La relació de Quios amb la poesia comença a l’antiguitat. La tradició vincula la illa amb Homer, encara que no podem afirmar amb certesa que fos nascut a l’illa. Malgrat això, va haver-hi una forta presència de Homèrides, rapsodes que recitaven i difonien els poemes homèrics. Entre ells cal esmentar Cineti de Quios, que va viure probablement al segle VI o V a.C.

El poeta més important de Quios a l’antiguitat del que es coneix el nom és Íon de Quios que va viure al segle V a.C., aproximadament entre el 490 i el 420 a.C. Va escriure tragèdies, poemes lírics, ditirambes i elegies. A la antiga poesia de Quios pertany també Licimne de Quios, poeta ditiràmbic i orador del segle IV a.C., a qui Aristòtil menciona en la seva Retòrica. De la seva obra es conserven tan sols alguns fragments. De la seva tragèdia “Alcmena” es conserven aquests versos: 

​

τὸ γνῶθι σαυτὸν τοῦτ’ ἔπος μὲν οὐ μέγα,
ἔργον δ’ ὅσον Ζεὺς μόνος ἐπίσταται θεῶν.

​

Que en una traducció senzilla diuen:

El “coneix-te a tu mateix” és una frase curta,

però una tasca que només Zeus, entre els déus, pot aconseguir.

Entre l’antiguitat i la era moderna no hi ha un silenci absolut. Una figura característica del segle XVIII és Tomàs Estanislau Velastis, nascut a Quios l’any 1717. Jesuïta, erudit i poeta, escrivia en llatí, en italià i també en el modisme de Quios. En la seva obra hom pot trobar poesia religiosa i didàctica, teatre, educació occidental i llengua local

La creació popular anònima apareix clarament a la rima de Quios. Es tracta, en general, d’una narració en versos decasíl·labs rimats (versos de quinze síl·labes). Els versificadors eren personatges de classes populars: mariners, pagesos, artesans i comerciants. Escrivien en la llengua del poble, utilitzant paraules i expressions pròpies de Quios, sobre esdeveniments històrics, catàstrofes, guerres, amors, històries familiars i anècdotes divertides.

D’aqueta manera es van preservar, o només els fets, sinó també la forma en que els va viure la societat local. Kostas Ampanoudis anomena aquest versificadors anònims com “els homèrides més recents”, perquè van transmetre la memoria col·lectiva a través de la narració en vers. La rima era, al mateix temps, noticia, comentari, entreteniment i memoria. El discurs mesurat i rimat es memoritzava i així es transmetia amb facilitat.

​

 Un dístic anònim sobre l’Alliberament de 1912 diu:

Quan els turcs van veure els vaixells grecs,

els seus rostres es van tornar com pops bruts.

Fins i tot en parlar de la guerra, el versificador utilitza una imatge de la vida quotidiana i combina la història amb l’humor popular. Entre els versificadors més coneguts es troben Skarlatos Manganás, Dimitris Fragópoulos, Giorgis Diomataris, Giannis Palaioudis i Nikos Lodis.

La tradició va prosseguir durant els anys de la guerra i de la Ocupació. Giorgis Kyriakoudis, poeta i terrissaire del poble de Myrmigi, va escriure sobre els homes de Quios que van ser executats pels alemanys al mar, a prop de Kontari:

Els laments se’ls emporten els vents,

els sospirs les onades,

i els cossos dels valents

la fossa sense cavar.

Aquí la rima deixa de ser satírica i es converteix en lament. El mar ja no és camí i viatge, sinó tomba i portador de la memòria

​

2. La qüestió lingüística

Des de finals del segle XVIII i fins 1976 va existir a Grècia una intensa disputa sobre la llengua de la administració, la educació i la literatura. Per una banda, hi havia la katharévousa (purista), una forma refinada i arcaïtzant de la llengua, i, per l’altra, la dimotikí (demòtica), la llengua que parlava el poble. Els partidaris de la katharévousa creien que el vincle amb la llengua antiga faria èmfasi sobre la continuïtat històrica de l’hel·lenisme i donaria prestigi al nou Estat.

Durant moltes dècades els grecs parlaven en el seu dia a dia en la llengua popular, però es trobaven amb una llengua arcaica i difícil en els documents oficials i a l’escola. La qüestió afectava, en darrer terme, també a la educació i al coneixement.

Dues figures importants d’aquest debat eren persones nascudes a Quios. Adamantios Koraís va proposar una forma refinada de la parla popular. Mentre que Giannis Psycharis va recolzar de forma combativa la dimotikí, la llengua popular i el modisme de Quios. El poeta i editor Chrysostomos Ganiaris es va vincular al moviment demoticista i a la revista Noumás. En el seu poema “Kallimasiá” escriu:

​

Tant de bo sortís el sol un matí d’estiu

al meu poble, a la casa paterna...

La llengua demòtica enllaça aquí directament amb la memòria del poble i de la casa paterna.

3. Neo-romanticisme, simbolisme i lirisme interior

A principis del segle XX, la poesia de Quíos s’orienta més cap el món interior. El neoromanticisme dona pas a l’emoció, a l’amor, a la solitud i a la necessitat de fugir d’una realitat decebedora. El simbolisme no sempre expressa l’emoció d’una forma directa; utilitza la nit, la lluna, les flors o el mar com a símbols d’un estat d’ànim i concedeix una impotència especial  a la musicalitat del vers.

​

En poques paraules, en el neoromanticisme el poeta ens diu principalment el que sent. En el simbolisme, en canvi, intenta fer-nos-ho sentir creant una atmosfera. Ambdues corrents coincideixen, de vegades, en el mateix poema, dificultant la seva separació d’una forma estricta.

​

Trobem aquest elements en Aristidis Karávas, Dimitris Klouvas, Andreas Loízos y Giorgos Moutafis. Al poemari “A lira de la solitud”, Karavás escriu:

​

Tanmateix, ¡com et va fregar en altres temps el dolç aroma de la rosa!

¡I com vas patir bellament per un parell d’ulls!

La rosa i l’aroma es converteixen en símbols de l’amor perdut. En aquest espai més ampli es mouen el lirisme amorós i confessional de María Asimaki-Loízou, Niki (Stefánou) – Lámprou - Diomataris, Eleni Kardamitsi - Bajá e Ioanna Myriagkou - Kapsíli.

A Grècia trobem tendències similars en Lámpros Porfíras i María Polyduri, mentre que a Europa s’observen en Baudelaire i Verlaine. A la poesia catalana, aquest gir cap a l’emoció i la “paraula viva” recorda a Joan Maragall. No sabem si els poetes de Quios van llegir a tots aquest autors; parlem principalment de tendències comuns i afinitats poètiques.

​

4. Poesia social, de resistència i política

La poesia social parla de la pobresa, el treball, la injustícia i les desigualtats. Quan neix de la guerra, la presó i la opressió política adquireix un caràcter de resistència. La figura central d’aquest moviment a Quios és Fótis Angulés. 

Va néixer a Cesme i va arribar a Quios de petit. Va treballar com a tipògraf i periodista, i va conèixer el refugi, la pobresa, la guerra, els camps de concentració i la presó. Al seu poema “No espereu” escriu:

​

No espereu que ens dobleguem

ni un sol instant,

ni tant com en la tempesta

es doblega el xiprer.

Estimem molt la vida,

massa l’hem estimada.

La resistència no brolla de l’amor al sacrifici, sinó de l’amor a la vida. La seva poesia és senzilla, popular i directa. Parla de la fam, de la por i de la dignitat humana. 

La seva obra es pot llegir com la de Várnalis i Ritsos. En relació amb la literatura espanyola presenta una afinitat especial amb Miguel Hernández, doncs tots dos van conèixer la pobresa, la guerra i la presó. Pel que fa a la poesia catalana, la memòria històrica i la pèrdua de la llibertat recorden a Salvador Espriu. Es tracta d’experiències paral·leles i no d’una influència demostrada.

Al costat d’Angulés cal citar a Kostas Xal·liorís i a Giorgis Krokos, encara que la experiència de la guerra va ser enregistrada també pels versificadors anònims. Giorgos Mutafis, al seu poema “A una mare italiana”, no veu el rival com un enemic, sinó també com el fill d’una mare:

Mare italiana, tràgica i pobre,

¿què busca el teu fill en la nostra inhòspita terra?

¿Quin criminal el va enviar per ser sepultat aquí?  

La angoixa social es manté en les generacions següents amb Dimitris Varos i Kostas Ampanudis.

A la poesia política actual pertanyen també Kostas Mardas, de Tholopotami, que parla de guerres, conflictes socials i tragèdies contemporànies. Al seu poema “Àcid matern” escriu:

¡Mare meva! Que el teus cos eren creus i festes

Però al final, roges sortien les paraules...

​

5. Lirisme religiós i recerca metafísica

La poesia religiosa i metafísica formula preguntes sobre Déu, la mort, la solitud i el sentit de la vida. La fe és, en ocasions, una certesa mentre que, en d’altres, és una recerca difícil.

Giorgos Veritis, pseudònim literari de Aléxandros Gkialas, va néixer a Elata l’any 1915. La seva poesia té un caràcter clarament cristià i presenta afinitats amb Takis Papatsonis. En el seu poema “Quan arribi el dolor” escriu: 

Quan el dolor vingui a buscar-te,

Rep-lo amb valor.

Resta amb fermesa i coratge com la alzina...

Més complicat és el cas de Mattheos Muntes. A Isodia (Presentació) escriu sobre:

Versos musicals, pàl·lids, illencs,

Que es llegeixin amb l’ajuda de la flama

D’una petita espelma que tremola,

I per les ànimes que tremolen i anhelen...

L’espelma i l’ànima tremolen juntes. La fe no és una resposta fàcil, sinó una recerca fràgil. Muntes pot ser llegit en paral·lel amb Zoe Karelli i T. S. Eliot. Amb aquesta mateixa orientació, trobem a Quios a Giorgis Dilbois, en la obra del qual la fe coexisteix amb la ironia i la crítica a la societat moderna. En el seu poema “M’acusen” escriu:

Homenets de la ONU, ridículs,

quan redacteu tractats amb la pressa de l’engany,

feu néixer vetos, passatges a la mort... 

6. Poesia històrica, culta i kavafiana

el present. En aquesta direcció  destaca Konstantinos Tripanis, que va néixer a Quios l’any 1909 i va ensenyar filologia clàssica i bizantina a Oxford i a altres universitats. Gran part de la seva poesia va ser escrita en anglès.

​

El seu profund coneixement de la literatura antiga es trasllada també a la seva obra. En el seu poema en anglès “Noms”, a partir dels guerrers caiguts a la “Ilíada” escriu: 

Noms, molts noms — la quantitat conta;

Anuncia l’esplendor de la causa.

Les guerres exigeixen monuments

I els monuments, noms.

​

Darrera la glòria bèl·lica hi ha persones que van morir i de les que tan sols va quedar un nom. Tripanis contempla així l’antiguitat sense idealitzar-la i comenta la forma amb la que els vencedors construeixen la memòria històrica.

La utilització de la història i la subtil ironia acosten la seva poesia a la de Kavafis. A nivell europeu pot llegir-se en paral·lel a Eliot, que també va utilitzar el mite i la literatura antiga per parlar del món contemporani. A la poesia catalana aquesta connexió entre la tradició clàssica i l’expressió moderna recorda a Carles Riba.

​

Al panorama poètic més ampli de la unitat perifèrica de Quios podem citar també a Vicky Prasinu. Nascuda a Atenes, es originària de Psará. En el poemari “Mai oblidats”, retorna a personatges de la mitologia i procura il·luminar els seus pensaments i els seus conflictes interns. En un poema contemporani diferent, escriu:

Calleu, sons...

Per a que s’escolti el plor del comiat.

Calleu, petites penes...

​

7. El mar i la identitat illenca

El mar no és cap corrent d’avantguarda o moviment literari, sinó un tema central de la poesia de Quios i, en general, de la mediterrània. Per als habitants de Quios és camí, treball, emigració, perill, pèrdua i retorn. En el simbolisme es converteix en una imatge de l’inconegut i de la mort, mentre que en el modernisme va associada al vagareig i a l’exili.

En Kostas Xal·liorís es vincula amb el destí històric de Quios:

Al destí del mar, vaixell d’antany,

illa de camps que floreixen i caps que vessen llàgrimes.

En la poesia de Muntes, el mar es converteix en un espai de partença i d’absència; EN Dimitris Stampolos, en un paisatge viscut i en Dimitris Varos, en fugida i retorn a la memòria. En Antonis Lárdas també s’estableix una relació personal doncs va treballar en vaixells d’altura. En el seu poema “Salpar”  diu:

Mar immaculat

humilment condueixo al teu llindar

ramats de cançons.

Embolcalla’ls amb la llum, 

compadeix-te’n amb el teu so,

mostra’ls el dolor,

la por, el valor, l’amor.

El mar es converteix gairebé en una persona i en un mestre de la vida. A la poesia de Kostas Ampanudis la identitat illenca inclou també l’interior: els pobles, les cases pairals i la continuïtat de les generacions.

La poesia marítima de Quios es pot llegir en paral·lel amb l’obra de Seferis i Elitis. En la poesia catalana, Espriu transforma la costanera Arenys de mar en la simbòlica “Sinera”, un lloc perdut que segueix existint dins de la memòria.

 8. Veus de postguerra i contemporànies

Després de la guerra, la historia es converteix més aviat en una memoria personal, solitud i angoixa. Molts poetes eviten el discurs grandiloqüent i utilitzen poques paraules, així com imatges quotidianes per parlar de quelcom més gran.

Dimitris Stampolos és una de les veus de postguerra més característiques de Quios. La seva poesia és sòbria i reflexiva. Al poema “Un instant”, del poemari Núvols i vents, escriu:

La vida és tan sols un instant, com la mort.

Obres els ulls i, abans de percebre la imatge, els tornes a tancar.

Ermioni Polichronopulu utilitza la llum, l’aigua i la nit per parlar del temps, de la bellesa del moment  i de la por a la pèrdua, en aquest poema sense títol del seu poemari Sobre la faç de l’aigua:

I la poesia, sempre Poesia

en esclats de llum

d’un instant perfecte.

No vull que es faci de nit.

La llum és l’instant que volem retenir abans de que es perdi. La seva poesia es pot llegir en paral·lel a la de Kikí Dimulá, pel que fa al temps i a la pèrdua.

Dimitris Varos, a Teseu elèctric, vincula amb més força el desencís social amb la solitud personal:

Et van condemnar a desaprofitar els anys

en una vida sense perspectiva.

Et perds com la gavina a Omonia…

La gavina, símbol del mar i de la llibertat, es troba perduda a la plaça Omonia. El poeta parla de l’home que s’ha distanciat de la seva terra natal i dels seus somnis. La vessant social i existencial de Varos recorda a la de Anagnostakis i a la etapa de maduresa de Livaditis.

Acostant-nos més al present, trobem Antonis Lárdas. El mar constitueix una part fonamental de la seva obra, com hem vist, però no és la única. A la seva poesia, el lloc, la memoria i la experiència personal condueixen sovint a interrogants  sobre la consciència i la responsabilitat de l’ésser humà. El seu to és íntim i el llenguatge senzill. No intenta impressionar amb grans paraules. Parteix d’una vivència personal i la obre cap a quelcom de col·lectiu.

Kostas Ampanudis escriu poesia de fa moltes dècades, amb publicacions que es remunten a la dècada de 1960. A la seva obra conflueixen el paisatge de Quios, la vida quotidiana, la memòria i la vigília social. Al seu poema “Imatge d’una casa de camp”, escriu::

Els arbres recullen la seva vida

plàcidament, i es donen la bona nit els uns als altres

com les mestresses de casa a les finestres…

Amb una imatge senzilla, els arbres s’assemblen a les veïnes que es donen la bona nit. Quios es presenta no tan sols a través del mar, sinó també a través del poble, la llar i la quotidianitat.

​

​

9. Publicacions impreses, edicions col·lectives i «Sistre»

La poesia de Quios es va difondre també a través de revistes, diaris i  edicions col·lectives. Van ser de gran importància Chiakí Epitheórisi (Revista de Quios), Chiakí Trímini Epitheórisi (Revista Trimestral de Quios), Chiakós Laós (El Poble de Quios), Próodos Chíou (Progrés de Quios), Proía tis Chíou (El matí de Quios), Gnomi tis Chíou (La Opinió de Quios), Chiaká Epíkaira (Actualitat de Quios), Chiakoí Antílaloi (Ecos de Quíos), Kardámyla, Kardamylítika Néa (Notícies de Kardámyla), les edicions del Cercle Filotècnic de Quios, Chióni, Néa tou Vrontádou (Notícies de Vrontados), Vima tou Vrontádou (La Tribuna de Vrontados), Tetrádia Mnímis (Quaderns de Memòria), la antologia Neóteri Chiakí Poíisi(Poesia de Quios Més Recent) del Centre Homèric i la edició I synécheia tou taxidioú (La continuïtat del viatge) amb textos de mariners de Quios.

Actualment, la creació poètica i literària segueix per mitjà de moltes persones i diferents grups. Entre ells es troba la antologia poètica impresa Sistre, on hi col·laboren vint-i-vuit autors, encara que no tots participen en cada número.

A l’equip de la revista  hi figuren, por ordre alfabètic: Argyró Abazí, Kostas Ampanoudis, Argyró Axióti, Michaíl Geórgalos, Stámy Georgoúli, María Efthymíou, Kostas Zafeíris, María Zanníkou, Giorgos Zisimópoulos, Katerína Thomá, María Thomádi, Michális Kaloúpis, María Kleidá, Antonis Lardas, Fotis Mavrogiannis, Michális Melachroinoúdis, Pinelópi Michalakoúlou, María Prilí-Kaloutá, Vasílis Pachoundákis, Kaíti Sarrí, Dímitra Skandáli, Aggelikí Soútou, Sofía Tanaíni, Tilémachos Tsardákas, Éfi Tsiropiná, Stella Tsiropiná, Anna Filíppou y Argyró Psóra - Theodorátou. Giannis Voúlgaris desenvolupa un paper un paper fonamental en la organització i el funcionament del grup.

​

Consideracions finals

Aquest breu recorregut no podia incloure tots els poetes destacats de Quios. El nostre objectiu ha estat el d’anar resseguint les estacions principals i demostrar que la poesia de la illa mai ha deixat de canviar, de recordar i de dialogar amb el món que l’envolta. Varies persones han treballat en aquesta presentació. El material bàsic ha estat recollit per Kostas  Ampanudis. Maria Klidá n’ha fet la transcripció i ha participat en la seva organització i edició filològica. Angelikí Sútu s’ha encarregat de la selecció del material , la organització del text  i la connexió dels poetes de Quios amb els corrents literaris i amb altres autors. També s’han utilitzat dades d’un text de Antonis Lárdas. La presentació corre a càrrec de Argyró Psóra- Theodoratu. Antonis Lárdas ha fet esment de l’esforç per mantenir “encesa l’espelma” de la poesia, no tan sols quan recordem als nostres predecessors, sinó també quan les veus poètiques actuals es troben i dialoguen entre elles.

Passem doncs de la història de la poesia a la poesia en si mateixa: a un diàleg entre Quios i Catalunya, entre dues llengües i les veus de la seva gent.

​

​

​

​

​

Fonts bàsiques

• λικό Κώστα Αμπανούδη για τη χιακή ποίηση.

• Λάρδας, Αντώνης, «Η χιακή ποίηση».

• Διοματάρη, Ουράνα, Ομήρου απόηχοι, Αθήνα, 1968. Κείμενο ομιλίας στον Μουσικοφιλολογικό Σύλλογο «Παρνασσός», σε διοργάνωση της Χιακής Αδελφότητας «Κοραής».

• Ομήρειο Πνευματικό Κέντρο Δήμου Χίου, Νεότερη Χιακή Ποίηση: Ανθολογία, Χίος, 2004.

• Εθνικό Αρχείο Διδακτορικών Διατριβών, μελέτη και κριτική έκδοση του έργου του Θωμά Στανίσλαου Βελάστη.

• Νικορέτζος, Δημήτρης, Κωνσταντίνος Α. Τρυπάνης (1909–1993): Ένας λανθάνων καβαφικός ποιητής, Αθήνα, Εκδοτικός Οργανισμός Λιβάνη, 2013.

• Trypanis, C. A., «Names», από τη συλλογή Grooves in the Wind.

• Oxford Classical Dictionary, λήμμα «Licymnius».

• Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: Joan Maragall, Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal και Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

• Sententiae Antiquae, «Ion of Chios, fr. 55», αρχαίο κείμενο και αγγλική απόδοση, 22 Μαΐου 2014.

• Περιοδικό Δάφνη, έτος 2ο, φύλλο 5, Δεκέμβριος 2000: Δημήτρης Σταμπόλος, «Μια στιγμή» και «Δαφνώνας»· Κώστας Αμπανούδης, «Εικόνα σ’ αγροτόσπιτο».

• Περιοδικό Δάφνη, φύλλο 31, Δεκέμβριος 2014: Κώστας Αμπανούδης, ποίημα για τον Γιάννη Περρίκο.

• Ποιείν, αφιέρωμα στον Φώτη Αγγουλέ: απόσπασμα από το «Σε μια Ιταλίδα μητέρα» του Γιώργου Μουτάφη.

• Ιστοσελίδα Καλλιμασιάς  Χίου: Χρυσόστομος Γανιάρης, «Καλλιμασιά».

• Περιοδικό Δάφνη, ψηφιακή έκδοση «Δαφνώνας»: Γιώργης Διλμπόης, «Με κατηγορούν».

• Το Ζωντανό Ιστολόγιο, Γιώργος Βερίτης, «Σαν έρθει ο πόνος», 19 Αυγούστου 2009.

• Προσωπική ιστοσελίδα Κώστα Μαρδά: «Μητρικό (και) οξύ».

• Fractal, Βίκυ Πρασίνου, «Ανεκπλήρωτη μέρα», 6 Οκτωβρίου 2021.

• Μυριόβιβλος, Ματθαίος Μουντές, «Εισόδια».

• Sansimera, Φώτης Αγγουλές, «Μην καρτεράτε».

• Diastixo, Αντώνης Λάρδας, «Απόπλους», στο αφιέρωμα «Αναρραμοί», 25 Οκτωβρίου 2017.

• ​Vigla, Ερμιόνη Πολυχρονοπούλου, απόσπασμα από τη συλλογή Επί πρόσωπον του ύδατος, 12 Ιουλίου 2018.

​

​

​