Parlant amb Dolors Berenguer Berenguer del llegat d’Homer i el rastre que han deixat a la literatura la Ilíada i la Odisea

 

NOTA PRELIMINAR: La traducció dels fragments de l’Odissea són de Joan F. Mira. Una traducció  magnífica.

 

Al cant VIIIè de l’Odissea, trobem Ulisses al país dels feacis, acollit pel seu rei Alcínous. De bon matí, Alcínous i Ulisses caminen cap a la plaça. Imaginem-los:

 

...I en arribar-hi, van seure els dos junts en pedrissos de pedra

ben polida. I Pal·las Atena va anar per la vila,

sota forma dels heralds d’Alcínous el savi /.../

i s’aturava al costat de cada home, i els deia:

«Va, /.../ anem, afanyeu-vos

cap a la plaça, si és que voleu informar-vos de l’hoste

nou que ha arribat fa poc /.../ arrossegat pel mar /.../» .

Deia això per donar a tothom més ganes d’anar-hi.

Ràpidament van omplir-se els seients i la plaça...

 

Aquest fragment es ple de significat: ens diu que es reuneixen per explicar/escoltar històries, exactament com ara mateix, tants segles després, ho fem nosaltres asseguts aquí (és clara la relació entre la pedra d’Homer i el text) intentant recollir el llegat que Homer ens va deixar i, com veurem, perviu encara avui de formes diverses. El seu llegat, entre altres, són les dues epopeies gegants: la Ilíada i l’Odissea, dos poemes èpics, segurament recull de la narrativa oral que havia passat des de temps antiquíssims de generació en generació manllevant, alterant o incorporant-hi temes nous per part dels cantadors, i que, no més tard del s. VIIIè, van ser plasmades de forma més permanent mitjançant l’escriptura d’un tal Homer.

 

Qui era Homer? Sabem que era un aede la vida del qual és ben desconeguda, per això la tradició li ha anat donant forma. És possible -i potser una de les poques certeses sobre el personatge-  que hagués passejat pels carrers empedrats de Quios o que, fins i tot, s’hagués assegut en un pedrís com aquest. També diu la tradició que era cec. Per què se l’ha imaginat cec? Segons alguns estudiosos, aquesta idea podria estar relacionada amb la mateixa Odissea. Vegem-ho. Situem-nos al palau d’Alcínous, al banquet de benvinguda que el rei dels feacis ha ofert al seu hoste Ulisses...

 

...eren plenes totes les sales

d’homes allí reunits: de molt vells, també de molt joves /.../

Un herald s’acostà amb el fidel cantor, que la Musa

va estimar molt i li va concedir una cosa dolenta:

la privació dels ulls, i una bona: la música dolça /.../

 

Aquest cantor -aede- cec, de nom Demòdoc, podria ser la font d’aquesta tradició ja que Demòdoc hauria estat considerat com una projecció del propi Homer. Justament al mateix cant VIII trobem  una pista d’aquesta assimilació. Diu:

 

/.../els cantors, entre tota la gent que omple la terra,

són els més dignes d’honor i respecte, per tal com la Musa

ama els llinatges dels aedes i és qui els ensenya els poemes. /.../ :

​

De qui parla sinó de si mateix quan exalta l’ofici de poeta-cantor? Homer és poeta! És l’autor dels versos que tot seguit recitarà l’aede Demòdoc! I just a l’inici de la Ilíada i l’Odissea els primers versos són per invocar la inspiració de la la Musa, és a dir es presenta com a autor dels poemes.

​

 

Quin rastre ens han llegat les dues epopeies?

 

Entre totes dues la narració abraça un periple de vint anys; deu pel setge de Troia i deu del llarg retorn d’Ulisses a la pàtria, a Ítaca. De tota manera, tot i  que la guerra va durar 10 anys, la Ilíada se centra en el darrer any del setge, és a dir en el desenllaç que va ser favorable als grecs.  

 

La Ilíada, que té 24 cants i uns 15.600 versos, el títol li ve d’Ílion que és el nom grec de Troia. És el món de la guerra, dels herois i els déus. A la  Ilíada és on adquireixen forma arquetips que esdevindran universals al llarg dels temps (Helena, Aquil·les, Hèctor, Agamèmnon, Cassandra...). Alguns d’aquests personatges tornaran a ser protagonistes a l’Odissea com Menelau i Helena; d’altres hi sortiran perquè Ulisses els recordarà en explicar la seva història o perquè algú l’informarà de fets posteriors al desenllaç troià. Ulisses, Odisseu, ja va tenir un paper rellevant a Troia, al nivell de Nèstor i altres cabdills que formaren part de l’expedició; i va ser allà  on les seves pensades (d’ell va sorgir la idea de fer el cavall!) li donaren fama d’home astut, carregat de recursos i hàbil per a tota mena d’enganys.

 

L’Odissea té 24 cants i uns 12.000 versos, rep el títol pel seu protagonista, Odisseu, que és el nom grec original, Ulisses és com s’anomena a la tradició llatina. L’Odissea és un relat de relats, una història plena d’històries que es balanceja, avança i recula com les mateixes ones de la mar per on navegava Ulisses. Massa sovint se’ns ha venut com una novel·la d’aventures, de 10 anys de peripècies d’un Ulisses gairebé transformat en tòpic. Veure-ho així és una greu simplificació. El periple d’Ulisses ens parla de l’home i el seu viatge per la vida (en aquest sentit on esdevé simbòlic el poema de Kavafis); perquè ens parla de creences, dels déus i les seves trifulgues (mirall dels humans), de gènere, de la mort i els seus rituals, de l’honor, la fidelitat, la por, de l’enyor, de la terra, dels costums, de la memòria, de l’astúcia («sóc Ningú», respon a Polifem). Ens dóna informacions valuosíssimes sobre les relacions ja siguin familiars, o de pacte social (regals, redistribució, botins de guerra i pillatge; l’honor, i la sagrada hospitalitat)...

 

Per tot plegat el rastre de l’obra ha perdurat al llarg del temps, i ho ha fet a diversos nivells i en diversos estrats: en la literatura clàssica (l’Eneida, escrita per Virgili, es manifesta com la continuïtat dels fets de Troia i Enees passa proves i aventures abans d’arribar al Laci), en els relats populars, en les novelles d’aventures, en el cinema... El gran Borges (també cec! i fascinat per l’Odissea) al poema «Nubes» diu:

 

la Odisea, que cambia como el mar. Algo hay distinto cada vez que la abrimos...

 

Pel que fa a la literatura popular, a les llegendes i a les rondalles, que han mantingut el relat exclusivament oral pràcticament fins a l’actualitat, es pot rastrejar – i ja s’ha fet- la persistència  de molts mites grecs i especialment de l’Odissea.

 

Pesem-ne exemples. Al cant XI de l’Odissea, pràcticament a la meitat del poema, s’esdevé un punt d’inflexió (immillorable exemple del que ha de ser el nus en un text literari): Ulisses, aconsellat per la deessa-fetillera Circe,  ha de davallar a l’Hades -el món del morts, encara que de fet sembla que s’hi queda a la porta- per parlar amb l’endeví Tirèsies.

 

...I quan havia invocat aquell poble dels morts, amb pregàries,

vots i promeses vaig degollar damunt de la fossa

els animals, i corria la sang com un núvol negre.

Els esperits dels difunts hi van acudir des de l’Ereb*:

joves casades, fadrins, vells /.../

guerrers ferits per les llances de bronze, víctimes d’Ares**,

amb taques de sang que embrutaven les armes.

S’amuntegaven, al voltant del forat...

tots feien uns crits inhumans, i a mi m’agafà una por verda.

 

* (Ἔρεβος: foscor, ombra, del món subterrani profund. Veiem, per tant, que Ulisses no arriba a entrar a l’Hades, sinó que ha deixat caure la sang dels animals -per cert, animals negres perquè és un sacrifici destinat als difunts- en un clot;  per beure la sang aniran pujant les ànimes des de les profunditats de l’Ereb)

** (Ares: déu de la guerra. Seria  interessant analitzar el tema de la guerra en les dues obres. En fi...)

 

Però... el primer difunt que apareix no és Tirèsies, que és l’objectiu del viatge a l’Hades, sinó Elpènor, un company d’expedició que ha mort a l’illa de Circe i al qual no han tingut temps d’enterrar. Doncs, bé, cal fer un incís en aquest personatge. Parla Elpènor:  

 

...No pots deixar-me allí sense tomba ni dol...

abandonat, que seria motiu de la ira divina.

Crema’m, per tant, amb totes les armes que vaig tenir en vida;

alça’m un túmul de terra al costat de la mar d’aigua grisa,

com a record d’aquest dissortat i memòria futura.

Fes tot això per mi, i clava’m un rem sobre el túmul:

el mateix rem amb què, quan vivia, remava amb els homes.

 

            

(QUIN MAGNÍFIC TESTIMONI DEL CONCEPTE DE LA MORT ENTRE ELS ANTICS GRECS! PRECIÓS!!! LITERÀRIAMENT PERFECTE!! PLE DE SIGNIFICAT! I QUE BONA LA TRADUCCIÓ DE JOAN F. MIRA )

 

(Però, continuem...) Qui és Tirèsies? És un vident, un endeví cec de Tebes que no va néixer amb la capacitat de predir el futur, sinó que la va adquirir en entrar en contacte amb els déus. Hi ha diverses llegendes que expliquen com va ser. Per exemple, segons una versió Hera, enfadada perquè Tirèsies havia donat la raó a Zeus en una disputa sobre el plaer sexual de l’home i la dona,  el va deixar cec i que, Zeus, per compensar-lo, va concedir-li el do de la profecia. Una altra versió diu que va ser Atena...

 

Sigui com sigui, l’interessant és el tema recurrent del triangle: ceguesa física, poesia i capacitat profètica. Una limitació física, la ceguesa, es compensada per un do interior, la capacitat de veure allò amagat; ceguesa física enfront de visió interior. La figura de l'endeví cec (també del poeta, sovint considerat profeta en l’antiguitat) és, probablement des de Tirèsies, un tòpic recurrent en la història de la literatura ja que la veritat no és mai evident, no és un fet sensorialment visible, sinó que cal veure-la de manera interior (molt present en el teatre de Sòfocles). Com si la visió espiritual fos més fàcil d'assolir sense l'entrebanc de la vista. Per cert, Borges també era cec, i alhora un gran visionari. I abans que ell, Milton. I Sant Pau en el moment de la seva conversió  segons es diu al Fets dels Apòstols.

 

Tirèsies, després de beure sang de les ofrenes degollades per tenir una mica d’esma, augura el següent a Ulisses: el seu retorn serà llarg i difícil ja que Posidó (Neptú) la hi té jurada perquè va deixar cec el seu fill Polifem; que només, ell i els seus companys se’n sortiran si segueixen fil per randa els seus consells, com per exemple, no menjar-se les vaques del Sol (cosa que sabem que els companys no respectaran), per això l’endeví li diu:

 

...tu, si de cas te n’escapes,

tard i mal tornaràs, però hauràs perdut tots els homes...

 

La figura de Tirèsies va tenir una enorme presència i protagonisme en la tradició literària grega, amb un paper destacadíssim en peces teatrals cabdals com ho són Antígona i Edip Rei, de Sòfocles; Set contra Tebes, d’Esquil; etc.  Sòfocles va saber explotar aquesta dualitat de Tirèsies com ningú, a la tragèdia Èdip rei.

 

Segles després, l’Eneida (s. I aC), escrita en llatí* per Virgili, és la gran hereva i testimoni d’aquesta continuïtat temàtica: el descens als inferns buscant un esperit que informi, orienti en moments de dubte o de presa de decisions. Enees viatja de Troia a la península Itàlica per fundar una ciutat i una estirp que, amb el temps, esdevindrà l'imperi romà. Al cant VI, Enees baixa a l’infern, guiat en aquest cas per la sibil·la de Cumes, a fi de consultar l'ànima del seu pare

 

 

* Hi ha una frase d’Horaci que diu: «Graecia capta ferum victorem cepit» (La Grècia conquerida va conquerir el seu bàrbar conqueridor). És a dir, la cultura grega es va imposar en el món romà encara que ho ho fes en llatí.

 

 

Anquises perquè li predigui el futur de la ciutat que ha de fundar. Anquises augura que serà el fundador d’una ciutat i una dinastia de reis; és a dir, Ròmul i Rem, llegendaris fundadors de Roma. Cal dir que aquesta davallada a l’infern (inferus=lloc de més avall, inferior) perfilarà definitivament l’imaginari infernal (que després recollirà Dant), ja que, com hem vist, Ulisses sembla que no hi arriba a entrar sinó que es queda a les portes on fa un clot i l’0mple de sang a fi que les ànimes vagin pujant de l’Ereb per beure’n i revifar-se una mica.

 

(Al final he posat un fragment de l’inici de la baixada a l’infern a l’Eneida, traducció de Joan Bellés.)

Arribem a l’Edat Mitjana, en què el cristianisme ha dissenyat definitivament l’imaginari post mortem; com l’aparició del Purgatori i la descripció precisa de l’Infern***.

 

*** Per cert, al museu de la Catedral Girona hi ha exposat el llibre amb la representació de l’infern més antiga conservada a Europa. És l’anomenat Beatus.

 

Al segle XIV, Dant Alighieri amb la Divina Comèdia culmina la configuració d’aquest imaginari; l’ordena, el precisa, l’omple de sentit doctrinal i místic. I, molt significatiu, qui escull per guia? Virgili! No és casualitat, evidentment, hem vist que Virgili ja coneixia l’infern, hi havia entrat guiat per la sibil·la... però a més, és el savi per excel·lència, representa la raó humana, i l’autor de l’Eneida, és a dir del poema fundacional de Roma. Això sí, Virgili només acompanya Dant en el periple per l’Infern i el Purgatori, cap al Cel el guiarà Beatriu, que representa la Revelació. Per què? Perquè Virgili -encara que savi i pietós, segons Dant- és pagà, va viure abans de la vinguda de Crist, per tant no ha tingut accés a la Gràcia (a la Revelació) i no pot accedir al Cel. La visita de Dant a l’Infern no és per consultar el futur com els casos anteriors (cosa que seria contradictòria amb el concepte cristià) sinó per conèixer i poder explicar, és un viatge simbòlic. Seguint l’imaginari antic, Dant també hi accedeix per una porta (cant III) on un gran cartell avisa:

 

 DEIXEU TOTA ESPERANÇA ELS QUE HI HEU ENTRAT!

 

L’Infern dantesc, ben diferent de l’Hades melangiós d’Ulisses, està dividit en nou cercles, en cadascun dels quals són castigats un tipus diferent de pecadors, d’acord als seus pecats. aquests nou cercles es van estrenyen fins al centre mateix de la Terra, on habita Llucifer.

 

Dant hi troba Ulisses (cant XXVI, l’anomenat «Cant d’Ulisses») a la vuitena fossa del cercle vuitè (el Malebolge, "borses del mal"), el cercle dels consellers fraudulents. Són condemnats dins d'una flama de foc ardent i constant (significa que estan envoltats d'allò mateix que els consumeix per dins). El consell fraudulent d’Ulisses és per l'engany del cavall de Troia, que va donar la victòria als grecs, però també per una acció impia: el robatori del Pal·ladi (la imatge de Pal·las Atena, considerada pels troians la seva protectora).

 

Dant està desficiós per parlar amb Ulisses, probablement perquè a tota l'edat mitjana hi havia un gran misteri sobre quin havia estat el seu final. Però qui hi preguntarà serà Virgili. La flama, és a dir Ulisses, explica el seu darrer viatge (és el famós Cant d’Ulisses): va navegar més enllà de les columnes d'Hèrcules fins que va topar amb la muntanya del Purgatori davant de la qual una tempesta provinent de la mateixa muntanya va enfonsar el seu vaixell i es van ofegar i ell i els seus companys. Les Columnes d'Hèrcules representaven el límit físic i moral del món conegut, per tant,  simbolitzen la frontera vers el prohibit o desconegut. Ulisses és condemnat al vuitè  cercle de l'infern, també, per gosar travessar aquests límits i fer-ho sense la guia divina (a diferència de Dant), la qual cosa comporta una alegria momentània, de curta durada ("La nostra joia aviat es torna plor" v. 136).

 

 

Pel que fa a la tradició literària catalana són diversos els textos que toquen el tema, però el més paradigmàtic es el de l’humanista i funcionari reial en els regnat de Joan I (dit el Caçador) i Martí (dit l'Humà) Bernat Metge. Metge va escriure Lo somni (1399), una obra cabdal, després de la mort de Joan I perquè, entre altres càrrecs, Metge havia estat acusat d'assassinar el rei que morí sobtadament durant una cacera.

 

De fet, en aquest cas Bernat Metge, empresonat, en el seu somni no davalla a l’Infern, sinó que se li apareixen «entre l’esvalot de falcons, d’astors i de cans» el rei Joan, que no és a l’Infern sinó al Purgatori, acompanyat de dos personatges del nostre interès: el poeta Orfeu i l’endeví Tirèsies. L’autor té una llarga conversa amb aquests personatges; d’una banda Orfeu explica  el seu descens a l’Infern per recuperar Eurídice i descriu com és l’Hades i les penes eternes (un infern similar al de Virgili i Dant), en canvi Tirèsies aquesta vegada no fa cap profecia sinó que parla de l'amor i les dones que són representades com a «animal imperfet, de passions diverses, desplasents e abominables passionat, no amant altra cosa sinó son propi cos e delits.». Bernat Metge contradiu Tirèsies, desautoritza els arguments de l’endeví, i fa una defensa clara del gènere femení posant com a exemple diverses dames, entre les quals destaquen les reines catalanes, com la reina Maria, esposa del rei Martí, i qui compara amb Penèlope, l’esposa d’Ulisses.

 

Les obres citades, no són les úniques que podem relacionar amb temes i/o personatges de homèrics. Són nombroses les novel·les, llegendes, etc que hi fan referència, principalment a l’Edat Mitjana i en les diverses llengües europees. Eren temes molt populars perquè l’imaginari s’havia imposat i estès com a cert en tots els estrats socials, així doncs les classes populars informades bàsicament per fonts orals van anar fent seus diversos temes d’origen mitològic i, filtrats o no per la religió, van perviure (amb canvis i afegits, barrejant temes i personatges) al llarg dels segles. En són hereves les rondalles i contes explicats als vespres a la vora del foc (no tan sols els escoltaven els infants!),  i els romanços que els captaires explicaven anant de poble en poble (no és casualitat que aquestes contalles fossin anomenades «romanços de cec») la llista dels quals és llarguíssima.

 

Dos exemples, per il·lustrar aquesta pervivència en la literatura popular. Un és la rondalla El mariner de Sant Pau que explica les desventures d’un pescador de la Costa Brava. (Joan, ara s’explica El mariner de Sant Pau, amb la durada que es vulgui. Al final de tot hi he posat el text d’El mariner... tot sencer, tu l’adaptes a la teva explicació. En acabat s’enllaça amb la profecia que a l’Hades l’endeví Tirèsies fa a Ulisses).

 

I què augura Tirèsies a Ulisses. Escoltem-ho;

 

...I quan hauràs fet morir tots aquells pretendents...

vés-te’n després i camina, portant un bon rem manejable,

fins que arribis a un lloc on els homes no saben encara

què és la mar, ni amaneixin amb sal les coses que mengen;

que no coneguin les naus de galtes pintades de porpra

ni els manejables rems, que per a les naus són com ales.

Et donaré un senyal que no falla...

quan trobaràs pel camí algun vianant que et pregunti

què fas portant una pala de l’era a l’espatlla llustrosa,

clava llavors en la terra el rem manejable, i ofrena

al sant Posidó unes víctimes santes i belles...

 

El mariner de Sant Pau i l’auguri de Tirèsies a Ulisses són pràcticament calcats. Com ens ha arribat, quins camins paral·lels han seguit és difícil de saber-ho... Qui la va adaptar? Qui la explicar pels pobles de l’Empordà per primera vegada? Podria ser el rastre testimonial dels assentaments grecs? O potser simplement algun antic lletraferit que havia llegit l’Odissea en va extreure aquest fragment i en va fer una història...? Qui ho sap! L’únic cert és que la Mediterrània és un espai cultural compartit i que els poemes homèrics ens mostren a cada vers que abeurem a la mateixa font.

 

 

El segon exemple tracta d’una davallada a l’Infern que va ser molt popular al s. XVII. És el Cas raro d’un home anomenat Pere Portes, també titolat  Viatge a l'Infern d'en Pere Porter.

 

Pere Portes, o Porter, és el cas d’un pagès real de Tordera que viatja a l’infern a la recerca d’un notari. Conta com la seva família va passar per un període d’endeutament i com el seu pare hagué de comprar blat a un tal Just, que li va deixar en préstec els diners que més endavant la família es va comprometre a tornar. El pare va pagar el deute, però el notari Gelmar Bonsoms, amb qui havia tingut desavinences, no en va deixar constància. Per això la justícia ara reclamava el deute a Pere Portes anys més tard.

 

Per desencallar l’assumpte, Pere se’n va a Maçanet de la Selva, on espera cobrar uns deutes que li permetran d’afrontar el pagament. De camí, però, en passar vora l’estany de Sils, es troba un diable que es compromet a acompanyar-lo fins a l’infern. Dit i fet. A l’infern, molt oportunament, Pere Portes hi troba el notari Bonsoms i aquell tal Just que havia venut el blat al seu pare, i els exigeix el restabliment de l’honor familiar tot fent-los reconèixer que el deute del seu pare havia estat convenientment pagat en el seu moment.

 

Pere Portes entra a l’infern acompanyat del Diable per una entrada —cova o esquerda— que hi ha a l’estany de Sils. Es tracta d’una zona d’aiguamolls força insalubre, amb aigües estancades, un indret de difícil accés i sovint cobert de boira. Un espai, doncs, propici. (Diríem que s’assembla als contorns de l’Hades descrits per Homer) Tots els tòpics, menys la porta de pas, hi són presents: el camí sinuós i difícil, el món subterrani tot incendiat, les hordes de dimonis que infligeixen patiment als condemnats…

 

Y dit Portes, tenintse fort, y sempre cridant, invocant los noms de Jesus y Maria, en tant que al cap de una hora de temps que fou á cavall, pasadas que agueren grans montañas y valls, juntament grans ayguas y mars, hisqueren en un gran pla, que era tot foch y dimonis, ab gran multitut de gent que patian grans tormens.

 

La sortida de l’infern, precipitada per la seva mania de referir-se a Jesús i a la Mare de Déu en presència dels dimonis, que no ho poden suportar, es produeix a Morvedre, en el regne de València, per a astorament de tots, d’ell mateix i dels vilatans que se’l troben i als quals explica la seva descabellada aventura.

 

El Cas raro de Pere Portes va ser molt popular entre les classes mitjanes rurals, els lletraferits i els estudiants,

 

Aquesta història va ser tan popular que se’n va fer versions per adaptar la narració a diverses poblacions com, per exemple, la versió segons la qual Pere Portes va entrar a l’infern no per Sils, sinó per unes basses que hi havia al poble de Verdú.

 

 

SUPLEMENT. TEXTOS:

 

1) L’Eneida. Fragments de la davallada a l’infern (cant VI).

Avançaven com ombres en la solitud de la nit a través de la fosca, de les estances desertes de Dis, dels seus reialmes espectrals: com algú que camina entre els arbres sota l’escassa claror d’una lluna inestable, quan Júpiter ha cobert d’ombres el cel i la fosca de la nit ha deixat el món sense colors. Davant el vestíbul mateix, davant les primeres gorges de l’Orc, tenen el seu estatge el Plor i els Remordiments venjatius, hi habiten les pàl·lides Malalties i la trista Vellesa, la Por, i la Fam, que és mala consellera, i la sòrdida Pobresa, espectres d’aparença terrible, i la Mort i el Sofriment; després el Sopor, germà de la Mort, i els Plaers que danyen l’ànima, i a la porta d’enfront, la mortífera Guerra, les alcoves de ferro de les Eumènides, i la folla Discòrdia amb la seva cabellera d’escurçons lligada amb cintes sangonoses.

 

Al mig, estén el seu brancatge i els seus braços seculars un om frondós, immens, on, segons la creença general, fan estada els Somnis vans, arrapats a totes les seves fulles. A més, nombrosos espectres de diverses bèsties monstruoses tenen els seus estatges davant aquestes portes: els Centaures, les Escil·les de doble cos, Briareu amb els seus cent braços, la bèstia de Lerna amb els seus horribles xiulets, la Quimera armada de flames, les Gòrgones, les Harpies i la forma del Fantasma de triple cos [Gerió].

 

/.../ Immediatament, en el primer llindar, se senten veus i un gemec immens, els plors de les ànimes dels infants que, sense haver participat de la dolçor de viure, arrencats del pit de la mare, foren arrabassats per un dia funest i enfonsats a la tomba per una mort prematura; al seu costat hi ha els condemnats a mort per una falsa acusació. Però, tanmateix, aquests llocs no els han estat assignats sense uns jutges escollits per sorteig. Minos n’és el president i agita l’urna, ell convoca el jurat dels silenciosos, s’informa de les vides i de les culpes.

 

/.../ Després de trobar diversos estatges i personatges, Enees arriba a una cruïlla: el camí de la dreta condueix als Camps Elisis, i el de l’esquerra al Tàrtar, la visió del qual provoca un gran impacte en l’heroi troià:

Enees mira a l’entron i de sobte veu a l’esquerra, al peu d’una roca, una vasta fortalesa rodejada d’una muralla triple; al seu voltant gira un riu impetuós de flames ardents, el Flegetont del Tàrtar, i arrossega rocs ressonants. Enfront hi ha la gran porta, enorme, i columnes d’acer massís, que cap força humana ni els mateixos déus del cel no serien capaços d’esbotzar fent-hi guerra; la torre, de ferro, es dreça enlaire, i Tisífone [una de les tres Fúries], asseguda, coberta amb un mantell ensangonat, guarda el vestíbul nit i dia, sense dormir mai.

 

2) Llegenda del Mariner de Sant Pau

Fa molts i molts anys, un mariner vivia a l’Empordà i feia viatges mar enllà fins a Mallorca. La seva família l'esperava impacient quan tornava de la mar per disfrutar les hores de lleure tots plegats. Però un dia, tot es va capgirar. Quan era mar endins, el cel s'enfosquí com les entranyes d'una balena i un vent huracanat començà a sacsejar amb furia la nau. 

 

Tot invocant a la verge del Carme va aconseguir salvar-se mentre veia com la nau se li feia miques. Quan arribà a port, veié desesperat com la mar havia arrasat la seva casa i s'havia endut tots aquells que estimava. Sol i trist, va agafar l'únic objecte que li quedava: un rem, i decidí allunyar-se del mar fins a un lloc on ningú no conegués què era el rem que duia amb ell.
 

Era la tardor i les fulles dels arbres començaven a caure quan va arribar a Banyoles. Les noies filaven vora el llac, semblaven bona gent, però quan va veure l'aigua del llac, va recordar-li massa la seva antiga llar i va decidir marxar. Tot caminant i buscant un lloc on quedar-se, ja era prop de nadal i va decidir parar-se a Besalú. Els nois i noies del poble jugaven a la plaça, estaven contents, i fins i tot el convidaren a afegir-s'hi. Però quan preguntà a una noia si sabia què era l'objecte que portava i li va dir que era un rem, va decidir seguir el seu camí.
 

Mirant les serralades, va travessar boscos i prats i arribà a Olot. Ja era dilluns de Pasqua i quan va veure un grup de gent reunida en un dels barris d'Olot es va parar. Celebraven la Pasqua i ballaven el ball del triai. Tot i que els va trobar bona gent i acollidors, quan va demanar a diverses persones què era l'objecte que portava i una li va respondre: un rem. Va pensar que calia continuar el seu camí.

I va arribar a Sant Pau de Segúries. Des del primer moment s'hi sentí com a casa. Allà també estaven de festa, en una ermita a prop del poble. Ells sí que van prendre el seu rem per una pala de forner, que és un pala per treure i posar el pa del forn. I allí es va quedar, va refer la seva vida, va tornar a formar una família, va fer de pagès i va construir una masia que avui encara podem veure. La masia s'anomena: El mariner de Sant Pau.

 

​